Comentari act 13 (sobre l'evolucio de l'atmosfera primitiva)

Anàlisi Variacions a l’atmosfera terrestre

És molt interessant considerar l’evolució de l’atmosfera terrestre com un sistema tèrmicament autoregulat (Gaia, de Lovelock), de forma que a pesar de les modificacions, es manté i regula. I és més interessant pensar en que aquesta situació canviant, inestable per tant, és mantinguda i obtinguda amb la participació activa dels éssers vius, que han provocat canvis dràstics a la composició atmosfèrica.

L’hidrogen primigeni va desaparèixer per fuita còsmica, en ser un gas més lleuger que els altre components atmosfèrics.

El principal canvi ha estat l’aparició de l’O2 lliure, resultat dels processos de la fotosíntesi. No és provable que aquest element, fort oxidant, pugui existir de forma constant sense la participació dels sers vius, ja que desapareixeria formant òxids.

Al principi dels temps terrestres, les condicions de temperatura devien ser semblants a les actuals, ja que el Sol escalfava menys que ara; llevonces hi havia més quantitat de CO2 que incrementava l’efecte hivernacle.

A pesar de que les concentracions inicials atmosfèriques a Venus fossin les mateixes que a la Terra, avui continua essent component majoritari. Sembla que la raó hi ha que cercar-la en el emmagatzematge del gas a la terra (dissolt en l’aigua dels oceans, en forma de matèria viva, en forma de combustibles fòssils, etc.). A Venus, l’aigua es devia evaporar i es devia impossibilitar la dissolució del CO2, elevant encara més la temperatura planetària.

En aparèixer la vida, continuen descendent els nivells de CO2, iniciada amb la dissolució a l’aigua oceànica, que és utilitzat en la síntesis de matèria orgànica. Probablement al principi el procés seria duit per bactèries quimiosintètiques.

En aparèixer la fotosíntesi, s’inicia el creixement de la proporció d’oxigen, primer als oceans i desprès a l’atmosfera. Al principi, l’oxigen reaccionaria amb el ferro i sofre oceànics, donant lloc a grans dipòsits de sediments. En saturar-se el mecanisme, difondria a l’atmosfera fent-la més oxidant. Conseqüències:

-          Formació de la vital capa d’O3, protectora dels rajos ultraviolats, fet que permet la colonització continental.

-          Augment del Nitrogen atmosfèric, per oxidació dels composts nitrogenats existents, fins als nivells actuals.

-          Aparició d’organismes eucariòtics; la necessària ara membrana nuclear aïlla l’ADN del mortal O2.

-          Caiguda brusca dels nivells de CO2 atmosfèric, conseqüència de la fotosíntesi; la respiració el retorna a l’atmosfera, però sempre serà menor que la fotosíntesi, ja que depèn de la disponibilitat d’aliment per oxidar i obtenir energia.

-          Desaparició dels organismes primers, anaerobis i fermentatius, i aparició d’organismes aeròbics adaptats a les noves condicions ambientals.

 La conclusió pot ser seria que la fotosíntesi suposaria un descens de l’efecte hivernacle derivat de la captura de CO2 atmosfèric i de la seva transformació en matèria orgànica, llenya, closques, roques calices, carbó i petroli.  Açò s’oposaria a la tendència del Sol d’elevar la temperatura planetària.

La conclusió seria que la vida tendeix a refrescar el planeta a partir de l’emmagatzematge del CO2.