El sòl i els seus impactes ambientals

El sòl és la fina capa de material fèrtil que recobreix la superfície de la Terra.
Lluny de ser una capa residual i estàtica, el sòl constitueix una capa complexa i dinàmica on tenen lloc nombrosos processos físics, químics i biològics.

Usos: com a suport de les plantes, per a l'edificació, carreteres, ubicació de fosses sèptiques, font de recursos minerals (como l'alumini) o de materials de construcció.

És receptor d'impactes, com l'erosió, la contaminació, la sobreexplotació i l'empobriment de la seva fertilitat, la degradació biològica, la compactació i la pèrdua irreversible por recobriments artificials.

Composición i estructura del sòl.

En el sòl coexistixen els tres estats de la matèria i, per tant, podem distingir-hi una fracció sòlida (50%), una fracció líquida, aquosa (25%) i una altra de gasosa (25%). El sòl està format de terra, aigua i aire, i els tres components són essencials.

Nocions generals sobre la formació del sòl

Les etapes implicades en la formació del sòl o edafogènesi són les següents:

1 Meteorització mecànica de les roques causada per processos de gelifracció, dilatació-contracció, acció de les arrels dels arbres, etc.
2 Meteorització química. En contacte amb l'aire i l'aigua, els minerals de les roques s'alteren per processos d'oxidació-reducció, hidratació, hidròlisi, etc
3 Instal·lació dels éssers vius (vegetals, microorganismes,etc.) sobre aquest substrat inorgànic. Els processos metabòlics dels organismes produeixen substàncies que continuen la meteorització dels minerals. A més, les restes animals i vegetals s'incorporen al sòl després de la seua degradació (procés d'humificació)
4 Barreja de tots aquests productes minerals, restes orgàniques i substàncies químiques entre sí, amb aigua i aire intersticials i diferenciació en capes o horitzons que determinen el perfil del sòl.



Fig. 2-39: Etapes de formació d'un sòl

Factors que intervenen en l'evolución del sòl

- El clima. És el factor més important. La temperatura. La precipitació. La lixiviació (en l'arrossegament de partícules col·loidals cap a horitzons inferiors).

- Roca mare: Influirà en nombroses propietats del sòl com el seu pH, permeabilitat, la vegetació que hi viurà a sobre, etc.

- Topografia: Quan el pendent és fort, l'erosió superficial és més ràpida i els sòls són immadurs. A les zones de planura els sòls estan més desenvolupats que els de les muntanyes.

- Activitat biològica: Els vegetals s'encarregen de renovar la fertilitat del sòl. La vegetació morta origina l'humus; la microflora (fongs, bacteris) transforma aquesta matèria orgànica en descomposició que continuarà la destrucció del material mineral. La fauna actua sobre el sòl, removent-lo, excavant-lo, fertilitzen les plantes amb els excrements, etc. Els organismes que actuen amb major incidència són, però, els bacteris. 

- El temps. Calen dècades, segles i , fins i tot, mil·lennis per a la formació del sòl. El sòl és un factor no renovable.

Apareixen d'una sèrie d'estrats o horitzons que s'estenen en profunditat. Constitueixen el perfil del sòl, observable en una secció de terreny. En un sòl madur típic podem distingir tres horitzons definits:

+ Horitzó A o de rentatge. És el més superficial. En ell arrela la vegetació herbàcia. És ric en humus, cosa que li atorga un color fosc.
+ Horitzó B, o de precipitació. De color més clar. Es presenta només si hi ha un cert grau de desenvolupament edàfic. Manca quasi totalment l'humus i abunden les substàncies minerals.
+ Horitzó C o subsòl. Format per fragments meteoritzats de la roca mare.
+ Horitzó R (roca mare) Es tracta de la roca no alterada, situada en la part inferior del perfil.

Usos i gestió dels sòls

La gestió i planificació dels sòls correspon a les diferents administracions i els ciutadans hem d’exigir que aquesta planificació i gestió es duguin a terme de forma racional.

Usos potencials dels sòls
- Agropecuari: producció d’aliments a gran escala (agricultura i ramaderia)
- Forestal
- Regadiu, superfícies destinades a ser regades articicilment, fet que en ocasions suposa un gran cost econòmic i de recursos.
- Extracció de recursos minerals, energètics o hídrics.
- Industrial, per a la instal·lació d’indústries.
- Serveis, fonamentalment transport i comunicacions
- Assentaments humans: edificacions domèstiques i comercials, depuradores, abocadors, jardins, etc
- Ús recreatiu, cultural, científic i de protecció de la Biosfera
- Terrenys improductius naturals com deserts, alta muntanya, etc

Erosió i degradació del sòl

L'erosió és la forma de degradació del sòl que predomina en els climes àrids, amb pluges escasses, però sobtades i torrencials i llargs períodes secs, com passa a les regions mediterrànies. Suposa el desgast de la superfície terrestre sota l'acció dels agents erosius (aigua i vent, principalment).

Si hi ha una ruptura de l'equilibri en favor de les acciones erosives, el fenomen s'incrementa enormement. Aquesta acció accelerada és causada, en la major part dels casos, per l'acció humana: tala de boscos, incendis, transformacions en àrees cultivables, etc. Aquest tipus d'erosió es denomina "erosió antrópica".

La degradació: Pot ser:

- Degradació química:

- Pèrdua de fertilitat per sobreexplotació
- Contaminació
- Salinització

- Degradació física, fonamentalment pèrdua d’estructura per compactació del terreny a causa de la ramaderia o l’ús de maquinària pesada

- Degradació biològica: pèrdua de l’humus, en didminuir l’activitat biològica

Erosió

El factors que influeixen en l’erosió del sòl:


* Clima (la pluja i el vent) És el factor més important
* Natura del sòl
* Pendent
* Vegetació: exerceix una protecció mecànica alhora que subministra els components orgànics que actuen d’elements cementants de l’estructura del sòl.

Alguns factors que afavoreixen la desaparició de la coberta vegetal són:

- Incendis
- El pastoreig intensiu.
- Tales d’arbres.
- Activitat agrícola.
- Altres accions antròpiques (mineria, obres públiques, etc)

Desertificació en l'Estat espanyol

L’Estat Espanyol és l’únic país europeu classificat com de “molt alt risc de desertificació” pel PNUMA (Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient).
Les peculiaritats de la Penísula Ibèrica, amb moltes zones de fort relleu i amb una climatologia caracteritzada per precipitacions escasses, però sovint torrencials, la fan especialment vulnerable a l’erosió i la desertificació. Si aquests factors de risc, afegim unes pràctiques agrícoles, sovint inadequades, l’eliminació de la coberta vegetal d’amples regions i una desafortunada política forestal que ha substituït massa sovint la vegetació autòctona per cultius forestals més productius de pins i eucaliptus, però molt més susceptibles d’incendis, l’incidència d’unes obres públiques sense massa requisits ambientals, es pot explicar fàcilment per què la desertificació és un dels problemes ambientals més greus del territori espanyol.

Mètodes per controlar l'erosió

Gairebé tots els mètodes per controlar l'erosió consisteixen en mantenir el sòl cobert de vegetació

1- Mesures de caràcter forestal.

a) Repoblacions forestals.
b) Millora del matollar en aquells llocs on las condicions ambientals no permeten el creixement del bosc.
c) Tractaments selvícoles. Manteniment en bon estat de les masses forestals. Entre elles destaquen les podes, la neteja de l'excés de "malesa", que pot afavorir els incendis, o la lluita contra les plagues (processonària).

2- Obres d'hidrotècnia: Control de la circulació de l'aigua, disipant per mitjà de petites presses la força erosiva de les aveningudes.

3- Mesures de caràcter agrícola.

a) Abancalament de vessants
b) Conreu conservacionista. Sense arada profunda que destrueix el sòl.
c) Conreus en franges o corredors. En conrear un vessant, els solcs segueixen una línia horitzontal seguint les corbes de nivell. Així, cada solc actuarà com un petit dic que frena la velocitat de les aigües de pluja.
d) Restablir la fertilitat del sòl. Per a recuperar els nutrients del sòl perduts per l'erosió, el rentat o la sega, es pot recórrer a tres tipus de fertilitzants orgànics: el fem (estiercol), l'adob verd (vegetació fresca i verda en introduïda en el sòl en llaurar) i el compost (fertilitzant natural obtingut apilant capes de restes vegetals o residus orgànics).

 Desertificació i desertització


Tot i que podem pensar que són paraules sinònimes, tenen un significat diferent:

El terme desertització s'utilitza per a referir-se als processos naturals responsables de la instal·lació o expansió de les zones desèrtiques i que tenen relació amb factors climàtics. Procés natural de degradació ecològica mitjançant el qual una zona econòmicament productiva perd productivitat i eventualment, en casos extrems, es converteix en una zona erma incapaç de donar suport a les comunitats que en alguna
ocasió la van habitar.

La desertificació és un procés irreversible (o gairebé irreversible) de degradació extrema del sòl, mitjançant el qual aquest perd la seua productivitat ecològica i que és provocat per la sobrexplotació humana. La Organització de les Nacions Unides entén per desertificació (1994) la degradació de terres de zones àrides,semiàrides i subhumides seques com a resultat de diversos factors, tals com les variacions climàtiques i les activitats humanes. Aquest fenomen afecta a una quarta part de la superfície terrestres (360 milions d'hectàrees) i a una població aproximada de 900 milions de persones.

Desert: Es defineix com a desert un territori amb una precipitació anual inferior als 250 l/m2 (zones àrides) i als 100 l/m2(deserts extremadament àrids). Aproximadament el 30% de la superfície continental de la Terra són deserts o zones semidesèrtiques.