El nas és una prominència formada per os i cartílag, situada a la zona mitjana de la cara.
Les fosses nasals es situen des dels orificis nasals fins a les coanes o orificis posteriors, situats a la faringe.
Cobertes d'una mucosa molt irrigada, amb cèl·lules ciliades, que secreta mucositat.
Aquí s'escalfa l'aire, s'humitejar i es filtra, retenint pols i microbis.
Un paladar dur ossi forma la base de la cavitat nasal i separa les cavitats oral i nasal. A la part posterior es continua amb un paladar tou.
La cavitat bucal també pot agafar aire.
La faringe o gola és un conducte d'uns 14 cm de longitud situat a la part posterior de la boca i el nas.
Es divideix en tres parts:
Nasofaringe o part superior. A la paret posterior hi ha l'amígdala faríngia i a les parets laterals s'hi ubiquen els conductes auditius.
Orofaringe. S'estén entre el paladar tou i la base de la llengua. El paladar tou sosté l'úvula, una massa de teixit muscular que penja.
Laringofarínge. Es la part final que comunica amb l'esòfag.
Laringe
És un conducte d'uns 4 cm de longitud que connecta la faringe amb la tràquea.
Les funcions de la laringe són protegir les vies respiratòries contra l'entrada de substàncies durant la deglució i produir la veu.
Està formada per cartílags articulats, revestits de mucosa i moguts per músculs i lligaments.
Internament té una obertura estreta, la glotis, limitada lateralment per unes cintetes membranoses, les cordes vocals, dues a cada costat, dues de superiors, falses o plecs vestibulars, i dues d'inferiors, veritables o plecs vocals.
Els cartílags principals són:
Cartílag tiroide. Té forma d'escut i és el de més grandària. La superfície anterior forma una vora gruixuda, la nou, més prominent en els homes.
Epiglotis. Té forma de calçador.
Durant la deglució, l'epiglotis es plega sobre la glotis, i impedeix l'entrada de líquids o aliments sòlids a les vies respiratòries.
Cartílag cricoide.
Forma la paret inferior de la laringe.
Tràquea i bronquis primaris
La tràquea és un tub resistent i flexible, amb un diàmetre de 2 a 2,5 cm i una longitud d'11 cm, aproximadament.
Es ramifica i forma els bronquis primaris o principals, dret i esquerre (també es diuen extrapulmonars).
La part interna de la tràquea està revestida d'un teixit epitelial ciliat que produeix una mucositat.
Reté les impuresesde l'exterior i les elimina per mecanismes reflexos, la tos.
Té 15-20 cartílags traqueals, amb forma de "C", que proporcionen rigidesa a les parets de la tràquea.
Els cartílags mantenen el llum de la tràquea sempre obert.
Els bronquis primaris, igual que la tràquea, tenen anells cartilaginosos de suport en forma de "C".
S'introdueixen per una fissura de la zona mitjana dels pulmons, anomenada hil, i després es ramifiquen. L'hil també és el punt d'accés per als vasos i els nervis pulmonars. Aquest complex s'anomena arrel del pulmó.
Són dos òrgans esponjosos amb forma cònica, situats al tòrax, amb el vèrtex dirigit cap amunt i amb la part inferior àmplia sobre la superfície del diafragma.
Estan dividits en lòbuls, separats per fissures fines i profundes; tres lòbuls el pulmó dret i dos l'esquerre.
El pulmó dret és més ample que l'esquerre perquè el cor i els grans vasos estan desplaçats cap a la cavitat pleural esquerra.
Cada pulmó està recobert per dues membranes anomenades pleures, que limiten la cavitat pleural, a l'interior de la qual hi ha el líquid pleural.
Protegeixen els pulmons i eviten el fregament amb la cavitat toràcica durant el procés d'inspiració i expiració de l'aire.
Els bronquis primaris es divideixen en una sèrie de bronquis secundaris.
El bronqui primari dret es divideix en tres de secundaris: superior, mitjà i inferior, mentre que el primari esquerre es divideix en dos de secundaris: superior i inferior.
Els bronquis secundaris es ramifiquen en bronquis terciaris i en bronquiols cada vageda més finets.
Finalment es connecten amb els alvèols pulmonars, agrupats en sàculs alveolars.
Cada pulmó conté milions d'alvèols amb una gran superfície per a l'intercanvi de gasos entre els pulmons i la sang.
La paret alveolar està formada per un epiteli escamós simple, que posibilita l'intercanvi de gasos entre els capil·lars i els alvèols.
2. Fisiologia del sistema respiratori
El procés respiratori comprèn les etapes següents:
La ventilació pulmonar → intercanvi de gasos entre els alvèols i la sang → l'intercanvi de gasos entre les cèl·lules i la sang → la respiració cel·lular.
La ventilació pulmonar
És un procés cíclic que renova l'aire dels pulmons. Intervenen el diafragma, els músculs intercostals i els músculs abdominals. Dues fases:
La inspiració. El diafragma i els músculs intercostals es contreuen. Així, augmenta el volum de la caixa toràcica i l'aire entra cap als pulmons.
L'expiració. El diafragma i els músculs intercostals es relaxen. Disminueix el volum de la caixa toràcica i, surt l'aire dels pulmons.
L'aire que entra als alvèols pulmonars és ric en oxigen i pobre en diòxid de carboni. L'aire que en surt és pobre en oxigen i ric en diòxid de carboni.
L'intercanvi de gasos entre l'aire dels alvèols i la sang es fa per difusió passiva, és a dir, passa del lloc de més concentració al de menys:
L'oxigen està més concentrat en l'aire alveolar que en la sang, i és per això que passa de l'alvèol al líquid sanguini.
En l'aire alveolar, el diòxid de carboni està menys concentrat que en la sang i passa del líquid sanguini a l'alvèol.
El sistema respiratori i l'aparell fonador s'adapten a les diverses situacions del cos humà, segons l'activitat que es porta a terme.
Com a conseqüència de l'exercici físic es produeix un augment de la capacitat pulmonar i de l'eficiència respiratòria.
En altres activitats, com el cant, l'aparell fonador s'adapta i adquireix una coordinació més gran de la musculatura implicada.
La ventilació pulmonar i l'exercici:
En condicions de repòs, la freqüència respiratòria (FR) varia entre 12 i 17 respiracions per minut.
Com que el volum corrent és de aprox. 500 mL, per a una FR de 12 respiracions, l'aire respirat o ventilació per minut (VE) és de 6 L/min
Per tant, cada dia poden passar pels nostres pulmons fins a 14000 L d'aire.
La ventilació per minut pot augmentar de manera significativa si augmenta la freqüència respiratòria (fins a 50-70 en valors de FR), la profunditat respiratòria o totes dues.
L'entrenament dels esportistes pretén optimitzar les capacitats respiratories a l'activitat esportiva que es practiqui.
L'altitud i el sistema respiratori:
La pressió atmosfèrica disminueix amb l'altitud.
Es considera que la pressió mitjana a nivell del mar és de 760 mmHg i que disminueix 1 mmHg cada 10 m d'elevació, en nivells pròxims al mar; a l'Everest, la pressió atmosfèrica és de 250 mmHg.
Tot i que la composició gasosa de l'aire no canvia, perquè conté igualment un 21% d'oxigen, es difon menys oxigen a la sang, per la qual cosa hi ha menys oxigen disponible per als teixits (hipòxia).
L'organisme inicialment s'hi acomoda mitjançant hiperventilació i també s'aclimata amb el tems per:
Augment de mecanismes de ventilació pulmonar.
Augment de la quantitat d'hemoglobina en la sang.
Increment de la riquesa vascular dels teixits.
Adaptació al busseig:
En el medi aquàtic, la pressió s'incrementa amb la profunditat.
A la pressió atmosfèrica s'hi suma la pressió de l'aigua.
A nivell del mar, la pressió atmosfèrica és d'una atmosfera (atm), o 760 mmHg; a 10 m de profunditat, la pressió total és de 2 atm; a 20 m és de 3 atm, i a 90 m és de 10 atm.
Aquest augment de pressió produeix una disminució del volum dels gasos.
Es comprimeixen els pulmons i altres regions del nostre organisme. La diferència de pressions pot originar problemes d'importància.
Les característiques de la veu estan directament relacionades amb la constitució física de l'aparell fonador.
A partir de la pubertat, la longitud de les cordes vocals, de mitjana, és més gran en els homes que en les dones. Per això, hi ha una diferència entre les veus masculines i les femenines.
Característiques:
L'altura està relacionada amb la percepció del to, i depèn de la freqüència o nombre de vibracions per segon. Com més tenses estiguin les cordes, més gran serà el nombre de vibracions. Com més freqüència, més aguda és la veu.
La intensitat és el volum del so. Depèn de l'amplitud de les vibracions. Com més amplitud, més intens és el so de la veu.
El timbre és la qualitat del so que ens permet diferenciar les veus i els instruments.
Cadascú de nosaltres té una veu personal i diferent de la dels altres. I per això també distingim un saxofon d'un piano, encara que toquin la mateixa melodia.
