Els microorganismes. La microbiologia.

1. Concepte de microorganisme.
2. Els bacteris.
3. Els virus.
4. Altres partícules infeccioses. Viroides i prions.
5. Microorganismes eucariotes.
6. Microorganismes beneficiosos i perjudicials.

1. Concepte de microorganisme.

• Els microbis o microorganismes són éssers vius de mida microscòpica i per observar-los cal fer servir el microscopi.
• El terme microorganisme és molt imprecís, ja que inclou tant:
  • Éssers unicel·lulars com estructures sense estructura cel·lular (també s'estudien com a microorganismes algunes formes acel·lulars!).
  • Autòtrofs com heteròtrofs.
  • Procariotes com eucariotes.
• Les unitats utilitzades en microscòpia per definir les dimensions d'aquests éssers vius són la micra o micròmetre (μ o μm), el nanòmetre (nm) i l'àngstrom (Å):
  • 1mm= 10³μ = 10⁶nm = 10⁷Å.
• Són així:
  • Microorganismes amb organització cel·lular.
    • Procariotes
      • Arqueobacteris
      • Eubacteris
    • Eucariotes
      • Protozous
      • Algues microscòpiques.
      • Fongs microscòpics.
  • Microorganismes sense organització cel·lular.
    • Sense membranes
    • Mai presenten ADN i ARN junts.
    • Son paràsits estrictes dels que tenen organització cel·lular, i no presenten metabolisme.
    • Són els:
      • Virus (àcid nucleic amb coberta proteica).
      • Viroides (fragments d'àcids nucleics sense coberta).
      • Prions (elements proteics amb capacitat de replicació per infecció)

2. Els bacteris.

• Els bacteris són organismes procariotes. Actualment n'hi ha unes 2.000 espècies.
• Són organismes molt antics, ja que n'hi ha evidències fòssils de fa 3.500 milions d'anys.
• Simples i amb poques estructures internes
• Presenten una gran variabilitat de metabolismes.
• Tenen una mida que oscil•la entre les 13 μ del Bacillus anthracis i 1 μ de l'Streptococcus aureus.
• Quatre tipus morfològics principals:
  • Els bacils, en forma de bastó (alguns formen agrupacions d'individus allargades).
  • Els cocs, de forma esfèrica (alguns formes agrupacions en cadena -estreptococs-, o en raïm -estafilococs- o en masses tridimensionals -sarcines-)
  • Els espirils, en forma de bastó caragolat.
  • Els vibrions, com una coma ortogràfica.

Estructura bacteriana

• Càpsula bacteriana
  • La càpsula és una capa polisacàrids (de glucosa i d'àcid glucurònic) que envolta la paret bacteriana i que només presenten alguns bacteris.
  • Hi ha espècies que tenen soques amb càpsula que són patògenes i soques sense càpsula que no ho són.
  • Funcions:
    • Dificulta que els anticossos i les cèl·lules fagocítiques les reconeguin i les destrueixin.
    • Permeten l'adhesió dels bacteris a les cèl·lules de l'hoste i l'adhesió de les cèl·lules entre si, de manera que afavoreixen la formació de colònies.
    • Protecció davant la dessecació.
• Paret bacteriana
  • És una coberta rígida i forta que dóna forma a les cèl·lules bacterianes, formada de mureina (un peptidoglicà).
  • La tinció de Gram permet diferenciar dos tipus de bacteris segons l'estructura de la paret:
    • Grampositius. Amb una gruixuda pared de mureina.
    • Gramnegatius. Amb una pared de mureina coberta per una membrana lipídica externa
• Membrana plasmàtica
  • Té una estructura idèntica a la de les cèl·lules eucariotes, i tan sols varien algunes de les molècules que la componen:
    • A la membrana bacteriana no hi ha esteroides (colesterol)
  • Abans es reconeixia l'existència d'uns replecs interns que rebien el nom de mesosomes. Avui en dia es consideren malformacions degudes a les tècniques microscòpiques d'observació.
  • Funcions:
    • Limita el bacteri
    • Regula el pas de substàncies.
    • Conté gran quantitat d'enzims per a la respiració, per a la fotosíntesi en els bacteris fotosintètics, i per altres processos metabòlics.
• Ribosomes
  • Més petits que els eucariotes (de 30 S en la subunitat petita, de 50 S en la gran i de 70 S en la del ribosoma complet).
  • Els ribosomes bacterians fan la síntesi de proteïnes per mitjà d'un mecanisme idèntic al de les cèl·lules eucariotes, però sempre estan lliures al citoplasma.
• Inclusions
  • Són grànuls de reserva (midó, glicogen, triacilglicèrids...) o residus del seu metabolisme.
  • Aquestes inclusions estan disperses pel citoplasma, sense membrana que les aïlli del medi intern.
• Orgànuls especials
  • Només els cianobacteris tenen uns orgànuls delimitats per una membrana similar a la plasmàtica: els tilacoides. En aquesta membrana és on hi ha els pigments fotosintètics.
  • També hi ha bacteris que també tenen uns orgànuls especials, delimitats per unes membranes rígides de proteïnes, que no deixen passar l' aigua però sí l' aire: són les vesícules de gas, que contenen aire i actuen com a flotadors del bacteri.
• ADN bacterià
  • El genòfor està format per un ADN circular de doble hèlix que pot estar en una regió del citoplasma denominada nucleoide o fals nucli.
  • Els bacteris també poden contenir uns petits ADN circulars de doble hèlix anomenats plasmidis.
  • Té la funció de mantenir i conservar la informació genètica i alhora dirigir el funcionament de tot el metabolisme bacterià.
• Flagels
  • Prolongacions fines amb una longitud que pot ser diverses vegades més gran que la dels bacteris, amb funció de moviment.
  • N'hi pot haver entre cap i cent.
  • Els flagels bacterians són molt més senzills que els de les cèl·lules eucariotes
• Pèls o fímbries
  • Són estructures rígides, cilíndriques i buides que es troben a la superfície d'alguns bacteris
  • Poden ser més gruixuts que els flagels.
  • Tenen, bàsicament, una funció d'adherència.
  • N'hi ha d'un tipus especial, els pèls sexuals o fímbries de conjugació, que permeten la transmissió d'ADN entre bacteris (sexualitat).

Fisiologia bacteriana

• Nutrició
  • Els bacteris formen un grup molt heterogeni pel que fa a la nutrició.
  • Una mateixa espècie pot tenir diferents tipus de metabolisme que fan servir facultativament, segons les circumstancies.
    • Distingim:

  • 		Font d'energia
    		Oxidació de molècules	Llum
    Font de carboni	CO2	Quimioautòtrofs (Alguns bacteris: bacteris nitrificants, incolors del sofre...)	Fotoautòtrofs (Bacteris verds i porpra del sofre, cianobacteris)
    	Molècules orgàniques	Quimioheteròtrofs (La majoria dels bacteris)	Fotoheteròtrofs (Alguns bacteris: Bacteris porpra no del sofre)

  • Pel que fa a l’oxigen els bacteris es classifiquen en:
    • Aerobis estrictes. Fan la respiració aeròbica i necessiten l’oxigen per al seu metabolisme
    • Aerobis facultatius. Utilitzen l’oxigen si n’hi ha, però poden viure sense oxigen. Fan la fermentació i la respiració (aeròbica i anaeròbica)
    • Anaerobis estrictes. Fan la fermentació i la respiració anaeròbiques. L’oxigen és un gas verinós per a aquest tipus de bacteris.
    • Anaerobis aerotolerants. Toleren l’oxigen però no el fan servir. Realitzen la fermentació.
  • Relacions dels bacteris amb altres organismes
    • Els bacteris poden formar associacions complexes amb altres organismes
      • Saprobis.
        • Són els bacteris que es nodreixen de matèria orgànica, la qual degraden.
        • Compleixen un paper essencial en el reciclatge de la matèria i en els cicles biogeoquímics
      • Comensals.
        • Creixen sobre animals i plantes.
        • No hi ha perjudici per a l'altre organisme, ja que el bacteri és beneficia de restes inservibles.
      • Mutualistes.
        • És una associació amb altres organismes en què hi ha un benefici mutu.
        • En el tracte digestiu de l’ésser humà existeixen bacteris que es beneficien de l’aportació de nutrients i subministren a l’hoste vitamines i que, a més, controlen el creixement de bacteris potencialment patògens.
      • Patògens.
        • Produeixen importants de malalties.
• Relació
  • Molts bacteris es desplacen. El desplaçament pot ser per moviment flagel·lar.
  • Molts bacteris davant de variacions adverses del medi formen espores o formes de resistència. Són resistents a altes temperatures (fins a 80 °C), sequedat, desinfectants...
• Reproducció
  • La reproducció dels bacteris és asexual, per bipartició, amb duplicació de l'ADN prèvia.
  • Els dos nous bacteris són genèticament idèntics.
  • Les colònies bacterianes són clonacions.
  • Els bacteris tenen, a més, uns mecanismes definits com a parasexuals, per mitjà dels quals intercanvien informació genètica amb altres bacteris (fins i tot entre bacteris de diferents especies):
    • Conjugació.
      • Un bacteri, transmet un plasmidi per mitjà d'un pèl sexual a un altre bacteri.
    • Transducció.
      • Un agent transmissor, generalment un virus, transporta fragments d'ADN procedents del darrer bacteri parasitat.
    • Transformació
      • Un bacteri introdueix al seu interior fragments d'ADN que estaven lliures al medi i procedien de la lisi d'altres bacteris.
  • Aquests processos permeten a alguns bacteris adquirir resistència a antibiòtics si entren en contacte amb altres de resistents.
  • Aquests processos han sigut aprofitats en algunes tècniques d'enginyeria genètica.

Tipus de bacteris

• Eubacteris
  • Bacteris porpres i verds. Fotosintètics.
  • Cianobacteris (cianofícies o algues verdes blavoses). Fotosintètics.
    • Probables precursors dels cloroplasts.
  • Bacteris nitrificants Són eubacteris quimioautòtrofs capaços de formar compostos orgànics gràcies a l'energia alliberada en reaccions d'oxidació de compostos nitrogenats inorgànics.
    • Nitrosomonas (transformen l'amoni en nitrit) i Nitrobacter (oxiden nitrits a nitrats)
    • Són molt importants, ja que transformen els nutrients inorgànics en substàncies que les plantes poden aprofitar.
  • Bacteris fixadors de nitrogen, com ara els gèneres Azotobacter i Rhizobium (aquest pot estar en simbiosi amb plantes lleguminoses).
  • Espiroquetes.
  • Enterobacteries, com les coliformes, que formen part de la microbiota intestinal (Escherichia coli)
  • Bacteris de l'àcid làctic. Streptococcus i Lactobacillus.
  • Micoplasmes Molts són patògens, i produeixen malalties a les plantes i a l'espècie humana, com per exemple la pneumònia atípica.
• Arqueobacteris (o arqueus).
  • Alguns són termòfils (poden viure a aigües calentes, fonts termals), o halòfits (llocs salins) o metanogènics (p.e. al tracte intestinal o a zones pantanoses).
  • Es creu que són semblants als primers organismes que van aparèixer a la Terra.

3. Els virus.

• Són partícules microscòpiques molt senzilles constituïdes per un àcid nucleic (genoma víric) que està envoltat per una càpsula proteica i, de vegades, una coberta membranosa.
• Quan es troben fora de les cèl·lules (fase extracel·lular o virions) són totalment inerts, ja que no posseeixen enzims per desenvolupar un metabolisme propi.
• Els virus són capaços d'adherir-se a la superfície d'altres cèl·lules, i d'introduir-hi el seu genoma víric (d'ADN o d'ARN), i segrestar la maquinaria metabòlica de la cèl·lula.
• Segons l'hoste:
  • Virus bacterians o bacteriòfags
  • Virus vegetals
  • Virus animals.

L'estructura dels virus

• Tres parts
  • Genoma víric.
    • ADN o ARN bicatenàri o monocatenàri.
  • Càpsida.
    • És la coberta proteica que envolta el genoma víric.
    • Està formada per proteïnes o capsòmers que es disposen d'una manera regular i simètrica. Són codificades pel genoma del virus
    • Diversos tipus de càpsides:
      • La càpsida icosaèdrica és una estructura polièdrica.
      • La càpsida helicoïdal.
      • La càpsida complexa, es troba en bacteriòfags. Aquest tipus de càpsida té dues parts:
        • El cap, de tipus icosaèdric i que conté l'àcid nucleic
        • La cua, adaptada per a la injecció de l'àcid nucleic a l'interior del bacteri.
          • Amb la placa basal, estructura injectora del virus.
  • Coberta membranosa.
    • A molts virus animals (el de la ràbia, l'hepatitis, la grip, la verola, la sida...)
    • Aquesta coberta es compon d'una doble capa lipídica procedent de les cèl·lules hostes parasitades i de glicoproteïnes determinades pel genoma víric .
    • Funció: reconeixement i penetració a la cèl·lula hoste.

Classificació dels virus

• Virus d’ADN.
  • Poden tenir ADN bicatenari o ADN monocatenari.
• La majoria dels bacteriòfags són d'aquest tipus.
• Virus d’ARN
  • També poden tenir ARN bicatenari i monocatenari.
  • Un exemple són els retrovirus, que posseeixen una transcriptasa inversa i que són capaços d’arribar fins al nucli de les cèl·lules i inserir-se en els cromosomes de les cèl·lules que in infecten (virus del SIDA).

L'origen dels virus

• Actualment es creu que els virus són formes simplificades evolucionades a partir de formes més complexes, lligades a la seva condició de paràsits extrems.

Els cicles dels virus

• El cicle vital víric requereix una cèl·lula hoste d'on puguin obtenir matèria i energia per sintetitzar nous àcids nucleics i capsòmers.
• El cicle lític. (Ex: el bacteriòfag T4, que es compon d'un cap i una cua en la qual hi ha una placa basal i fibres de fixació. El genoma es compon d'una molècula d'ADN bicatenària empaquetada dins del cap).
  • Condueix a la destrucció (lisi) de la cèl·lula hoste.
  • Fases:
    • Fase de fixació o adsorció.
      • Els bacteriòfags es fixen inicialment a la cèl·lula bacteriana i claven les espines basals a la paret bacteriana.
    • Fase de penetració.
      • El bacteriòfag perfora enzimàticament la paret bacteriana.
      • Després introdueix l’ADN
    • Fase d’eclipsi.
      • Rep aquest nom perquè no es detecten virus a l’interior de la cèl·lula.
      • L'àcid nucleic víric, utilitzant nucleòtids i l'enzim ARN-polimerasa de l 'hoste, dirigeix la síntesi d'una gran quantitat d'ARNm víric i de proteïnes del virus.
      • L 'ADN víric és també replicat masivament.
    • Fase d'acoblament.
      • Els capsòmers es reuneixen i formen la càpsida, mentre que l'àcid nucleic víric es plega i penetra en aquesta.
    • Fase de lisi o alliberació.
      • Els nous virions surten a l'exterior per rotura de la cèl·lula bacteriana.
• El cicle lisogènic
  • Els virus infecten una cèl·lula hoste i no la destrueixen, però el seu genoma passa a incorporar-se a l’ADN de la cèl·lula hoste, on queda en estat de vida latent. (Aquests virus s’anomenen virus atenuats o pròfags)
  • L’ADN dels pròfags pot viure en forma latent fins que un estímul indueix la separació de pròfags, i s’iniciï un cicle lític complet.
• El cicle dels virus amb coberta (Ex: el virus de la sida -ARN virus-)
  • El virió contacta amb els receptors de la cèl·lula hoste, es fixa i s'ajunten les membranes introduint la càpsida i el material genètic a l’interior de la cèl·lula.
  • L'ARN víric s’allibera de la càpsida proteica, juntament amb la retrotranscriptasa (o transcriptasa inversa).
  • Es fa una còpia d’ADN a partir del filament d’ARN, és a dir inverteix el procés normal de transcripció d’ADN a ARN.
  • L'ADN s’insereix en el cromosoma cel·lular, on pot quedar en estat latent en forma de provirus durant un període temps més o manco llarg.
  • Finalment es transcriu i se tradueix utilitzant la maquinària metabòlica de la cèl·lula i origina noves còpies d’ARN víric, proteïnes de la càpsula i de la coberta i l’enzim retrotranscriptasa.
  • Aquest components s’acoblen.
  • Els virus abandonen la cèl·lula mitjançant un procés de gemmació que els permet adquirir un nou recobriment membranós.

4. Altres partícules infeccioses. Viroides i prions.

• Són altres agents infecciosos encara més simples que els virus
• Depenen per replicar-se de la maquinària metabòlica de les cèl·lules vives, com els virus.
• Viroides
  • Cada viroide es compon d'una petita molècula d'ARN de forma circular i monocatenària, que no està protegida per cap tipus de coberta.
  • Es coneixen com a agents infecciosos vegetals.
• Prions
  • Són únicament molècules de proteïna.
  • Tot i que no tenen àcids nucleics, són capaços d'autoreplicar-se dins de les cèl·lules, de manera que es postula la possibilitat que activin un gen de I'ADN hoste perquè codifiqui proteïnes del prió.
  • Generalment, els prions són proteïnes de membrana de les neurones, per això solen provocar malalties neurovegetatives (síndrome de Creutzfeld-Jakob , encefalitis aguda vacuna o mal de les vaques boges).

5. Microorganismes eucariotes.

• Amb cel·lules nucleades, amb orgànuls i s'inclouen dins el domini eukarya.
• Alguns tenen un paper fonamental en el cicle dels ecosistemes terrestres i aquàtics.

Algues microscòpiques

• Tenen cloroplasts.
• Viuen preferentment en medis aquàtics i, al mar, formen l'anomenat fitoplàncton, que constitueix la primera anella en la cadena alimentaria marina, la dels productors.
  • Algues euglenoides.
  • Diatomees. Son els productors primaris mes importants en el medi marí i dulciaqüícola.
  • Algues dinoflagel.lades o pirrofits → marees roges.

Protozous

• Unicel·lulars, eucariotes i heteròtrofs, sense paret cel·lular.
• Típicament amb capacitat de desplaçament.
  • Per a desplaçar-se poden utilitzar pseudopodis o cilis i flagels.
• Algunes espècies poden formar colònies de diversos individus
• Viuen en ambients aquàtics o terrestres molt humits i generalment tenen vida lliure.
  • Alguns son comensals i altres són paràsits
• Es poden alimentar de bacteris, d'algues unicel·lulars, d'altres protozous, d'invertebrats microscòpics com els rotífers o simplement de matèria orgànica.
• La reproducció dels protozous habitualment és asexual pot tenir lloc per:
  • Divisió binaria.
    • A partir d'un protozou es produeixen dos individus genèticament idèntics.
    • Aquest procés es semblant a la mitosi de les cèl·lules d'animals pluricel·lulars.
  • Divisió múltiple o esporulació.
    • Formació de nombrosos protozous fills a partir d'un de sol (a alguns protozous paràsits).
  • També poden reproduirse sexualment, en que diferents individus actuen com a gàmetes.
  • En els ciliòfors es du a terme un fenomen de sexualitat anomenat conjugació, que consisteix en la fusió temporal de dos individus, seguida d'un intercanvi de part del seu DNA.

Fongs microscòpics

• Eucariotes unicel·lulars o pluricel·lulars heteròtrofs amb pared cél·lular de quitina.
• Per alimentar-se, secreten enzims digestius a l'exterior, i desprès absorbeixen els productes de la digestió.
• Segons l'alimentació es poden distingir:
  • Fongs saprofítics. S'alimenten de matèria orgànics en descomposició
  • Fongs paràsits. Es nodreixen de la matèria orgànics de plantes o animals vius.
• Segons el nombre de cèl·lules, els fongs microscòpics es divideixen en:
  • Fongs unicel·lulars.
    • Destaquen els Ilevats, que es reprodueixen asexualment per gemmació
    • Molts llevats, pels processos fermentatius que desenvolupen, son utilitzats industrialment per a l'obtenció de productes comestibles.
      • Per exemple, els llevats del gènere Saccharomyces es fan servir per a elaborar begudes alcohòliques, com el vi, i per a l'obtenció del pa.
  • Fongs pluricel·lulars.
    • Com les floridures, que son fongs filamentosos constituïts per hifes.

6. Microorganismes beneficiosos i perjudicials

• La majoria dels microorganismes són innocus per als altres éssers vius.
• Alguns viuen en la pell, aparell digestiu, etc dels animals → Són la flora microbiana o microbiota normal.
• Els microorganismes intervenen en els cicles de la matèria:
  • El paper dels microorganismes en els cicles biogeoquímics és vital:
    • Són essencials en els processos de mineralització (transformació de matèria orgànica en inorgànica, utilitzable pels productors), tals com:
      • Descomposició.
      • Putrefacció.
      • Al cicle de nitrògen: fixació del N, nitrificació, ...
    • Els microorganismes són part fonamental als cicles del C, S, N, etc.

Les malalties infeccioses

• Alguns microorganismes poden produir malalties en les plantes o en els animals (hostes) → Són els microorganismes patògens → produeixen malalties infeccioses.
  • Nivells d'afectació, segons la distribució i la incidència de les malalties infeccioses
    • Epidèmia: Si tenen lloc al mateix temps, molts casos d'individus afectats de la mateixa malaltia en una determinada comunitat o àrea geogràfica reduïda.
    • Pandèmia: Malaltia infecciosa distribuïda per una zona extremadament àmplia de la Terra.
    • Malaltia endèmica: Malaltia infecciosa que afecta de manera constant una determinada comunitat, però amb una incidència no molt alta.
  • Alguns microorganismes patògens necessiten ser transmesos d'un hoste a un altre; aquests hostes són hostes intermediaris i poden no patir la malaltia.
  • Les malalties infeccioses en diversos animals (vaques, els gossos, les rates penades, rates...) poden transmetre's també a l'espècie humana pel contacte amb aquests animals.
  • En el procés infecciós distingim:
    • Vectors. Són els éssers vius imprescindibles per a la transmissió del microorganisme patogen fins a l'hoste definitiu.
    • Portadors. Són persones que no tenen símptomes d'una malaltia infecciosa, però que porten en el seu interior el microorganisme patogen que la produeix i, per tant, són potencials transmissors.
• Exemples de malalties infeccioses:
  • Produïdes per virus: Grip, herpes, poliomielitis, ràbia, sida, varicel·la, viruela...
  • Produïdes per bacteris: Botulisme, còlera, diftèria, faringitis, gangrena gasosa, gastroenteritis, lepra, meningitis, pesta, pneumònia, sífilis, tètanus, tifus, tos ferina, tuberculosi...
  • Produïdes per protozous: Disenteria amebiana, malaltia de la son, malària.
  • Produïdes per fongs: Peu d'atleta, candidiasi, tinya, ...

La infecció

• Té lloc quan els microorganismes patògens envaeixen un ésser viu o hoste.
  • El primer pas és l'adhesió del microorganisme a les cèl·lules de l'hoste.
  • Els microorganismes entren al hoste per un punt d'entrada (una ferida, les vies respiratories, l'aparell digestiu...) on es localitza i es reprodueix.
  • De vegades els microorganismes poden accedir a la circulació sanguínia, arribant a òrgans concrets on es desenvolupa la infecció, o poden produir una infecció generalitzada o sistèmica.
• Els factors de virulència (responsables de la capacitat de produir una malaltia), són:
  • Afectació, pèrdua de funció o mort de les cèl·lules infectades (per exemple per un virus).
  • Producció de toxines, substàncies produïdes per microorganismes, principalment bacteris, que tenen efecte tòxic o verinós per l'hoste.
    • Per exemple el botulisme, el còlera, la diftèria i el tètanus.

Les malalties infeccioses es transmeten per diverses vies

• Malalties transmeses per contacte directe
  • Molts microorganismes patògens aprofiten ferides per a envair els hostes, o directament per la pell.
  • Per a prevenir aquestes malalties ós important tractar immediatament les ferides amb un agent desinfectant i protegir la zona afectada.
  • Exemples:
    • Ràbia.(ARN virus), per la mossegada de gossos, gats o rates penades.
    • Tètanus. Produït per una toxina generada per el bacteri Clostridium tetani, el principal reservori del qual és el terra. La mortalitat és superior al 50 %.
    • Micosi (produides per fongos) com la tinya i el peu d'atleta. Poden ser tractades amb fungicides.
• Malalties transmeses per l'aire
  • Poden procedir de persones malaltes que les expel·leixen a través de l'esternut, de la tos o fins i tot en parlar, o bé del medi ambient contaminat.
  • Afecten generalment a les vies respiratòries.
  • Exemples:
    • Malalties viriques, com el refredat comú (Rhinovirus), la grip, el xarampió, etc.
    • Malalties bacterianes com la tuberculosi (Mycobacterium), que afecta el pulmó i altres òrgans i que pot ser tractada amb antibiòtics com l'estreptomicina.
• Malalties transmeses per via sexual (ETS)
  • Es transmeten de persones infectades a persones sanes a partir de relacions sexuals.
  • De vegades presenten altres vies d'infecció com ara xeringues contaminadeso transfusions de sang contaminada o fins i tot, en el moment del part, a partir de mares infectades.
  • La millor manera d'atacar aquestes malalties és l'ús de mètodes preventius en les relacions sexuals.
  • Exemples:
    • Víriques: Sida, herpes genital, hepatitis B, papiloma humà.
    • Bacterianes: Gonorrea, sífilis.
    • Fúngiques: Candidiasis vaginal.
• Malalties transmeses per l'aigua i els aliments
  • La majoria de les malalties d'aquest tipus afecten el tracte digestiu, o aquest és la via d'entrada.
  • Exemples: Disenteria (bacteriana i ameboide), botulisme (és una toxina la que produeix la malaltia), salmonelosis (un bacteri), hepatitis A (virus) ...
• Malalties transmeses per animals
  • Paparres, polls, puces, mosquits i mosques, que piquen les persones o contaminen els aliments, actuen com a vectors de microorganismes patògens.
  • Dos tipus de vectors:
    • Vectors mecànics, que transporten els microorganismes en certes zones del seu cos, com les potes o els apèndixs bucals.
    • Vectors biològics, aquells que no sols transporten el microorganisme, sinó que, a més, aquest hi fa part del seu cicle vital.
  • Exemples:
    • Febre groga i dengue, víriques. El mosquit Aedes aegypti porta els virus i els transmet a través de les picades.
    • Pesta, bacteriana. Les puces actuen de vectors entre rosegadors i els humans.
    • La malaltia de la son i la malaria, provocades per protozous (Tripanosoma i Plasmodium). La primera trasmesa per la mosca tse-tse, i la segona per un mosquit.

El control dels microorganismes

• Mètodes per processar aliments, en medicina...
  • Assecament d'aliments
  • Conservació en sal
  • Bulliment d'aliments
  • Tractament de ferides amb agents químics (agents antimicrobians: antivírics, antibacterians, antifúngics o antiprotozoaris)
    • Microbicides: els que maten els microbis (bactericides, fungicides).
    • Microbiostàtics: els que tan sols n'inhibeixen el creixement però que no els maten (bacteriostàtics, fungistàtics).
• Esterilització = destrucció de tots els microorganismes que hi ha en qualsevol substrat
• Utilització d'agents antimicrobians (per esterilitzar, desinfectar o tractar malalties infeccioses):
• Agents físics:
  • Exposició a altes temperatures. No tots els microorganismes tenen la mateixa resistència a les altes temperatures.
    • Autoclau (calor humida): recipient hermètic (com una gran olla a pressió, on es col.loca el material que se vol esterilitzar i s’eleva la temperatura a 121º, a una pressió de 1’1 atmosferes, durant 20 minuts.
    • Pasteurització: La pasteurització de la llet consisteix a elevar-ne ràpidament la temperatura fins a 71 °C, mantenir-la durant quinze o vint segons i refredar-la. Aquest procés provoca poques alteracions als aliments i manté les seves qualitats organolèptiques.
    • Ebullició. Emprat, per exemple amb la fabricació de conserves a casa.
    • Incineració.
  • Tractament amb baixes temperatures. Inhibeix el creixement microbià
  • Tractament amb radiacions (rajos X, UVA...). → per esterilitzar aliments, material quirúrgic, superfícies...
• Agents químics:
  • Esterilitzants. Destrueixen totes les formes microbianes de les superfícies.
  • Desinfectants. Eliminen els microorganismes que produeixen malalties infeccioses. → agents clorats (lleixiu, clor...), el sulfat de coure...
    • (Per a que s'entengui: el material quirúrgic s'ha d'esterilitzar, i un WC s'ha de desinfectar)
  • Antisèptics. Sobre la pell o sobre les ferides → Sabons i detergents, etanol al 70 %, solucions de iode, l'aigua oxigenada...
• Agents quimioterapèutics (per atacar microorganismes que estan afectant a un ésser viu):
  • Han d'atacar els microbis que causen la malaltia però sense fer malbé les cèl.lules dels teixits de l'hoste.
  • Per exemple:
    • Naturals, com Antibiòtics:
      • Són substàncies químiques produïdes en el metabolisme d'alguns bacteris i fongs.
      • Els antibiòtics són molt útils per al tractament de malalties produïdes per bacteris
    • De síntesi, com Sulfamides. Són agents quimioterapèutics sintètics que inhibeixen el creixement de divorsos patògens.