És l'estat de resistència natural o adquirida enfront d'una determinada malaltia o l'atac d'un agent infecciós o tòxic.
Per a aconseguir la immunitat comptam amb diferents mecanismes:
Les barreres defensives.
El sistema immunitari innat.
El sistema immunitari adquirit o adaptatiu.
Classificació dels tipus d’immunitat:
Immunitat congènita o heredada.
La que tenen algunes espècies o individus deguda a la seva pròpia naturalesa.
Pot ser d’espècie, de raça o d’individu
Immunitat adquirida.
Desenvolupada al llarg de la vida.
Pot ser
Immunitat natural,
Activa. Per exposició accidental a l’agent (per exemple, adquirida desprès de patir un contacte).
Passiva. El fetus rep protecció de la mare (a través de la placenta) i el lactant per la llet materna.
Immunitat artificial
Activa (vacunació).
Passiva (seroteràpia), per tractament amb material protector format pel sistema immune d’altres individus.
2. Les barreres físiques i la resposta inflamatòria.
Barreres primàries
Són:
La pell.
Barrera mecànica gairebé infranquejable per als microorganismes.
La flora bacteriana de la nostra pell dificulta I'establiment i el desenvolupament d'altres microbis.
Les secrecions de les obertures o els conductes dels animals.
La secreció de les glàndules sebàcies i la suor → pH protector.
Les secrecions de les mucoses dels epitelis de boca, de vies digestives, anus, fosses nasals, vies respiratòries, urogenitals conformen una barrera a les infeccions:
Els conductes digestius, com l'estómac, generen un ambient desfavorable a proliferació dels microorganismes.
La flora bacteriana (microbiota) del tub digestiu impedeix la proliferació de microorganismes patògens.
A les mucoses respiratòries, Ies partícules estranyes i els microbis que queden atrapats en el mucus, s'eliminen amb el moviment ciliar de les cèl.lules epitelials, amb la tos i amb l’esternut.
Barreres secundàries
Actuen quan els microbis aconsegueixen vèncer les barreres primàries i penetren a l’interior dels animals.
Proteïnes antimicrobianes inespecífiques.
Com l'interferó, que dificulta la reproducció dels virus.
Cèl·lules assassines o natural killer (NK). Detecten cèl·lules infectades per virus i cèl·lules canceroses i provoquen la seua mort.
Cèl·lules fagocítiques.
Glòbuls blancs o leucòcits amb capacitat fagocítica (Monòcits, macròfags, neutròfils, cèl·lules específiques d'alguns teixits...).
L'acció dels elements anteriors a nivell local va acompanyada dels símptomes següents: vermeure (per l'augment del reg sanguini), inflamació (deguda a la permeabilitat dels capil·lars), calor i dolor → És La resposta inflamatòria.
La darrera barrera defensiva contra l’atac dels microorganismes és la resposta immunitària específica.
3. El sistema immunitari i la resposta immunitària específica.
El sistema immunitari té la capacitat de reconèixer de molècules estranyes a l'organisme, provocant una sèrie de processos cel·lulars i moleculars que condueixen a la neutralització o destrucció d'aquestes molècules estranyes.
El sistema immunitari té una importància extraordinària en la defensa de l'organisme davant d'infeccions microbianes i de desordres cel.lulars patològics com ara els tumors.
Les molècules que són capaces d'activar el sistema immunitari reben el nom d'antígens.
Les respostes poden ser de dos tipus:
Immunitat cel·lular: propiciades per cèl·lules.
Immunitat humoral: respostes produïdes per molècules anomenades anticossos.
Els dos tipus de resposta estan relacionats amb les cèl.lules sanguínies anomenades limfòcits.
Els òrgans limfoides són aquells on els limfòcits es formen, es transformen o s'acumulen.
Característiques del sistema immunitari
Especificitat: La resposta és diferent segons el microorganisme o agent que ataca.
Diversitat: Permet respondre a gran divesitat de microorganismes i agents nocius.
Memòria: Provoca respostes optimitzades davant infeccions repetides del mateix agent.
Elements del sistema immunitari
Els òrgans limfoides:
Òrgans primaris: On es produeix la maduració definitiva dels limfòcits
La medul·la òssia vermella. Conté cèl·lules mare precursores dels limfòcits.
Poden madurar a la mateixa medul·la òssia → limfòcits B (B de "Bone" -os-)
Poden migrar al tim → limfòcits T.
El tim, situat a la cavitat toràcica per damunt del cor.
Òrgans secundaris on els limfòcits exerceixen la seva funció reaccionant contra antígens específics.
Els ganglis limfàtics
Especialment abundants a les ingles, les aixelles, el coll...
Quan s'inflama és indici de l'existència d'una infecció microbiana i de l'acció de l'aparell immunològic.
La melsa, situada a la cavitat abdominal darrera l'estomac.
Funció semblant als ganglis linfàtics.
Els nòduls linfoides associats a mucoses: amigdales adenoides, a l'intestí prim, als pulmons, a l'aparell urogenital etc.
Les cèl·lues (glòbuls blancs o leucòcits):
Totes tenen origen en cèl·lules mare de la mèdula òssia vermella (com la resta d'elements cel·lulars sanguinis).
Dues línies cel·lulars:
Línia mieoloide.
Responsables de la resposta inespecífica: fagociten, alliberen proteïnes antimicrobianes, intervenen a la resposta inflamatòria...
Diferents tipus: neutròfils, eosinòfils, basòfils, macròfags...
Línia limfoide: Els limfòcits, responsables de la resposta específica.
Són la base dels dos tipus d'immunitat, la humoral i la cel·lular.
Hi ha dos tipus de limfòcits:
Els limfòcits B: Responsables de la immunitat humoral, de produir anticossos. (→actua contra antígens circulants).
Els limfòcits T: Responsables de la immunitat cel·lular. (→ actua contra antígens intracel·lulars).
Maduren al tim i no produeixen anticossos.
Destrueixen les cel.lules infectades, colaboren i activen els leucocits fagocítics, presenten els antígens al limfòcits B, etc.
Les molècules implicades:
Els Antigens (abreviats Ag).
Un antígen és qualsevol substància capaç de desencadenar una resposta immunitària.
Són substàncies que el sistema immune reconeix com a extranyes (proteïnes, polisacàrids, lípids), en especial:
Macromolècules de microorganismes.
Molècules d'un altre individu de la mateixa espècie (com les proteïnes del sistema ABO sanguini).
Molècules del mateix individu, per errada del sistema immunitari → autoimmunitat.
Els anticossos (Ac).
Són molècules proteiques, les immunoglobulines o Ig.
Són produïts i secretats per les cèl·lules plasmàtiques, que són els limfòcits B diferenciats. (Són les molècules efectores de la resposta immune humoral).
Els anticossos produïts poden:
Quedar adherits a la membrana plasmàtica del limfòcit B.
Secretar-se a l'exterior de la cèl·lula com a anticossos circulants a la sang i trobar-se al sèrum o al líquid intersticial.
Estructura de les immunoglobulines
Les Ig estan formades per quatre cadenes polipeptídiques, unides entre si per ponts disulfur:
Dues cadenes lleugeres o L iguals.
Dues cadenes pesades o H també idèntiques.
Les cadenes H i L estan formades per una regió constant i una regió variable.
Es combinen per formar una molècula tridimensional en forma de Y.
Els extrems trobem les regions variables i són els centres d'unió als antígens.
Els anticossos tenen per tant dos llocs d’unió amb l’antigen.
Existeixen diferents tipus d'Ig: gamma-globulines (les típiques), IgE (relacionades amb alèrgies)...
La interacció antígen – anticòs (la resposta humoral)
Modus operandi: eliminen els antígens circulants.
Propietats.
Especificitat. Un anticòs pot reconèixer, d'entre una multitud de determinants antigènics, únicament els que li són complementaris.
Rapidesa.
Espontaneïtat. La unió no requereix energia addicional
Tipus de reaccions
Reacció d'aglutinació.
Formen agregats que sedimenten molt fàcilment.
Reacció de precipitació.
Formen complexos tridimensionals insolubles que precipiten.
Reacció de neutralització.
Disminució de la capacitat infectant
Reacció d'opsonització.
Faciliten la fagocitosi. Es diu que els microorganismes recoberts d'anticossos estan opsonitzats (del grec opson, «llest per menjar»).
La resposta immune cèl·lular
Modus operandi: identifiquen i eliminen les cèl·lules amb antígens.
Els limfòcits T són els responsables de la resposta immune cel·lular específica i col·laboren amb la humoral.
Els limfòcits T només poden reconèixer i respondre als antígens dels agents patògens situats sobre la superfície de les cèl·lules presentadores d'antigen.
Tres tipus limfòcits T:
Limfòcits T auxiliars: reconeixen la presència d'antígens i activen la inflamació, els limfòcits T citotòxics i els limfòcits B.
Els limfòcits T citotòxics: ataquen les cèl·lules infectades i les eliminen. També ataquen les cèl·lules canceroses i trasplantades.
Els limfòcits T supressors: Actuen quan el patogen ha estat destruït.
Les cèl·lules de memòria
Cap al final de cada batalla per frenar una infecció, algunes cèl·lules T i cèl·lules B es transformen en cèl·lules T de memòria i cèl·lules B de memòria.
Aquestes cèl·lules es recorden dels virus o bacteris que acaben de combatre.
Aquestes cèl·lules queden en un estat de disponibilitat immediata per reconèixer i atacar qualsevol virus o bacteri que torni.
4. La immunitat natural i la immunitat artifical.
Immunitat natural.
Activa: Si es venç la invasió microbiana, l'animal queda immunitzat contra aquests microbis.
Passiva: El fetus dels mamífers també pot adquirir immunitat natural mentre es a l'úter matern (també per lactància), ja que rep els anticossos de la sang de la mare.
Immunitat artificial.
De manera activa: La vacunació.
De manera passiva: La seroteràpia.
La primera vacuna
El metge anglés Edward Jenner, al final del segle XVIII, va aconseguir que persones sanes fossin immunes a la verola.
El mètode que utilitzava era injectar a les persones extractes de pústules de vaques malaltes de cow pox, una malaltia molt semblant a la verola humana; les persones injectades no van patir mai de la verola.
D'aquesta manera, Jenner va inventar el mètode de la vacunació. Òbviament, vacuna ve de vaca.
Les vacunes
La immunització per mitjà de les vacunes genera una memòria immunològica sense sufrir els efectes negatius de la invasió.
L'administració de vacunes ha determinat que decaigui dràsticament la incidència de malalties infeccioses en les poblacions humanes, especialment en els infants, en els quals se segueix un mètode rutinari de vacunació amb l'edat.
Les vacunes han de tenir:
Eficàcia: Ha de donar la resposta immune adient.
Innocuïtat: No ha de tenir poder patogen.
Existeixen diferents procediments per a la fabricació de vacunes:
Amb microorganismes inactivats o atenuats: Es fan amb microorganismes tractats en condicions que perden les seves propietats nocives.
Exemples: vacunes de la grip, còlera, hepatitis A
Amb fragments de microorganismes (part d’una proteïna) que provoquen respostes immunes.
Exemple: Vacuna de l’hepatitis B.
Actualment s'estan desenvolupament vacunes aïllant els gens que codifiquen factors antigènics dels microorganismes.
Aquests gens es poden introduir en bacteris, llevats o cultius de cèl·lules de mamífers, on es clonen i produeixen grans quantitats del factor antigènic que posteriorment s'utilitza per elaborar la vacuna corresponent.
Seroteràpia
Subministrant sèrums que porten anticossos (Ig) aconseguits d'un altre individu, d'un animal...
S'utilitza en casos de necessitat extrema, ja que pot haver respostes de rebuig del sèrum aliè.
Pot ser útil en individus amb el sistema immunològic malalt, o en malalties infeccioses especialment greus.
La protecció és només temporal.
Actualment la enginyeria genètica (tècnica dels anticossos monoclonals) permet produir massivament anticossos per aquest tipus de teràpies.
5. Anomalies i problemàtiques del sistema immunitari
Autoimmunitat:
De vegades el sistema immunitari fabrica anticossos contra elements del mateix organisme.
L'autoimmunitat és una fallada del sistema immunitari.
Hipersensibilitats i alèrgies:
És la reacció excessiva del sistema immunitaria l'exposició d'un antigen innocu o poc perillós. L'antigen implicat en aquestes reaccions s'anomena al·lergen o al·lergogen.
Xoc anafilàctic:
És una reacció al·lèrgica greu que afecta a tot l’organisme.
Es pot desenvolupar en segons o minuts després del contacte amb el factor desencadenant, i és potencialment mortal.
Cau bruscament la pressió sanguínia, contrau les vies respiratòries i deteriora la respiració; pot inflar llengua i gola, obstruir la via aèria...
Fruits secs, marisc, ous, picades d’abella i vespa, làtex i certs fàrmacs són desencadenants comuns.
La víctima necessita tractament urgent amb una injecció d’adrenalina (epinefrina).
Immunodeflciència
És la incapacilat del sistema immunitari d'actuar contra les infeccions microbianes.
Pot tenir diverses causes:
Genètiques ("niños burbuja").
Infecions de les cèl·lules relacionades amb la immunitat (sida).
Rebuig al transplantament de teixits i òrgans i en transfusions.
